serge

deia mies van der rohe que “menys és més”, i no em ve al cap millor descripció per a parlar d'intempèrie. una novel·la on trobem principalment 3 personatges construïts amb uns fonaments tan ben executats que sembla que els coneguem tota la vida o els hàgem vist a altres històries malgrat no daber sap dels seus noms, on el protagonista tracta de fugir de la foscor i troba en el desconegut el seu reconfort i la seua fortalesa. una narrativa que per a res és minimalista, sinó d'un contradictori barroquisme funcional, és a dir, recarregat i detallista en les descripcions però necessari per a entendre el desenvolupament de la trama.



carrasco ha facturat un debut amb traces de clàssic, que condensa l'essència de molta de la literatura de postguerra dins un món de ruïnes, camins i horrors.

en un inici, com a lector, pots pensar que estàs entrant dins un espai privat, sentir-te un voyeur literari, però en la segona part dels diaris el que es clava fins teua és el mateix chirbes. com si es tractarà d'una termita, gaudeix foradant el nostre interior amb cadascuna de les reflexions i pors que acaba per contagiar

ariadna va enredar massa el fil per eixir del laberint que construeix enriquez, per això és fàcil acabat perdut de nou i mai poder escapar

entretinguda biografia no autoritzada de lord byron

de la mateixa forma que un cec aprén la forma d'una catedral seguint el traçat d'un dibuix, carver ens descriu un fragment de l'amèrica bruta i realista portar-nos de la mà i ensenyant això que no volem veure, però no poden deixar de mirar