serge

puc entendre el valor literari que té aquesta obra, inclús que una lectura en cert moment et puga canviar la vida, però jo no estic tan connectat ni amb la pachamama ni amb el "it"

una exaltació de la innocència com a motor creatiu i del talent com un verí que actua amb lentitud, però una vegada inunda l'organisme, no deixa eixida possible

ariadna va enredar massa el fil per eixir del laberint que construeix enriquez, per això és fàcil acabat perdut de nou i mai poder escapar

en un inici, com a lector, pots pensar que estàs entrant dins un espai privat, sentir-te un voyeur literari, però en la segona part dels diaris el que es clava fins teua és el mateix chirbes. com si es tractarà d'una termita, gaudeix foradant el nostre interior amb cadascuna de les reflexions i pors que acaba per contagiar

de la mateixa forma que un cec aprén la forma d'una catedral seguint el traçat d'un dibuix, carver ens descriu un fragment de l'amèrica bruta i realista portar-nos de la mà i ensenyant això que no volem veure, però no poden deixar de mirar

entretinguda biografia no autoritzada de lord byron

mira que és curt, però se m'ha fet etern

fa por com d'actual és tot el que analitza, fins i tot el pessimisme cap al futur de l'arquitectura en un moment tan brillant com quan va ser escrit

un haiku escrit per mikel izal

una premisa que naix amb certa gràcia però que s'esgota quan encara ni tan sols ha xafat l'accelerador

incòmode i asfixiant. cadascuna de les històries et deixa en mal cos, com si els lectors estiguérem escarbant dins un quadernets privats sense cap pudor

un trencaclosques tan obscur, sinistre i trist que cada peça que encaixem porta darrera una bona càrrega d'angoixa

és innegable la qualitat narrativa i el coneixement acumulat que vila-matas deixa caure durant tot el text, però el namedropping acaba saturant, i el desenvolupament del “no” sols es veu ben reflectit al final

el que més m'ha agradat de tot el llibre és no conéixer l'exterior, estar narrativament estil “severance” amb l'única perspectiva de qui està dins de l'edifici públic on es desenvolupa la trama, i somniar que realment tota la robòtica que hi ha dins és només la de la sala de màquines

bocata de formigó

un dolcet pel cafè divertit, graciós i ple d'ingeni

tots els mals de la literatura contemporània resumits a un llibre, que comença tractant de ser punk, però acaba semblant un sainet

una lectura confusa i decadent fins al punt de no poder conectar amb ella

entretingut, però de vegades es passa tant d'àcid i picant que acaba per ser una paròdia extremadament cínica

molt fresc i expansiu en certs exemples d'arquitectura pensada per a la màquina en vegada que per l'ésser humà, i perfectament ampliable en els pròxims anys per tractar de trobar una conclusió de si on anem és la millor solució

un llibre que mai acaba d'arrumbar-se per culpa de l'estructura i velocitat que li imprimeix kiko, perquè el que conta no pot ser més intranscendent

una fantàstica novel·la on el totalitarisme s'explora a xicoteta escala, analitzant com un estat semipolicial sustentant-se de la cultura del terror pot realment convertir un poble idíl·lic en l'infern.

malgrat ser un llibre que aborda temes necessaris i quotidians, m'ha semblat que moltes vegades simplement rascava un poc la superfície de cadascun dels assumptes, com quan fiques la mà a l'aixeta per vore si l'aigua ix calenta o encara està freda

com si et clavaren una agulla i pàgina a pàgina notares com el fil que porta lligat a l'ull el punxó et travessa el cor sense parar ni tan sols un sol segon

delicat i dolorós com la portada del birthdays de keaton henson