serge
de la mateixa manera que qui va escoltar el primer disc de la velvet en el seu moment va voler muntar una banda, és inevitable que qualsevol que llegira aquesta novel·la quan es va publicar pensara que hi ha tanta literatura ací dins que necessita ser explorada, analitzada i fins i tot retorçadam amb més llibres
Una obra tan ambiciosa, complexa, aclaparadora, megalòmana i intensa que condensa en un únic instant tota la història un edifici parisenc. Possiblement en un altre moment de la meua vida m'hauria fartat de la prepotència, les descripcions al detall i la infinita verborrea que envaeix l'obra, però m'ha fet clic al cor i he caigut rendit als seus peus.
si jason spaceman ens descrivia en “ladies and gentlemens, we're floating in space” que no era necessari entrar en òrbita per a sentir-nos en un viatge on la gravetat pot no afectar-nos, en la novel·la de samantha harvey ocorre el contrari: ens fa experimentar, durant una breu estada en l'estació espacial internacional, que des de fora del planeta podem viure les emocions més terrenals i humanes.
review curta: massa tote bag
review llarga: tan delicat com les figuretes de lladró que, com els protagonistes, sembla que es poden trencar només amb la mirada. un llibre que respira i fins i tot viu dins de la sensació somnolenta d'un diumenge al matí pegant voltes al llit sense saber ni importar-te quina hora és. amb això em referisc que moltes vegades les voluntats dels personatges no semblen estar ben definides de manera premeditada i els monòlegs imiten el discórrer de pensaments propis d'aquest instant entre la melancolia dels últims moments del somni i el plaer per no haver de posar-li fi immediatament.
“We're not gonna talk about Judy at all”
No es pot valorar amb menys de 5 estrelles aquesta immersió fins a límits malaltissos de tot el que envolta el folklore imaginat per Lynch i Frost. Una anàlisi detallada i exhaustiva tant de l'origen de la sèrie i l'estat a la televisió en aquell moment com del seu impacte i repercussió en tot el que vindria darrere. A més, detenir-se en cadascun dels episodis i traçar connexions tan complexes amb una explicació senzilla i coherent converteixen aquest assaig en tot el que un fan de la sèrie pot desitjar.
un final satisfactori i conclusió d'una magnífica saga que ens deixa amb un gust dolç al paladar, com quan ens portem a la boca un xicotet tros de xocolate per finalitzar el dinar. tom acaba personificant totes les filies i fòbies de highsmith, i això em deixa amb la pregunta: hem espremut nosaltres a ripley o ha sigut el personatge qui ha estat jugant amb el lector?
deia mies van der rohe que “menys és més”, i no em ve al cap millor descripció per a parlar d'intempèrie. una novel·la on trobem principalment 3 personatges construïts amb uns fonaments tan ben executats que sembla que els coneguem tota la vida o els hàgem vist a altres històries malgrat no daber sap dels seus noms, on el protagonista tracta de fugir de la foscor i troba en el desconegut el seu reconfort i la seua fortalesa. una narrativa que per a res és minimalista, sinó d'un contradictori barroquisme funcional, és a dir, recarregat i detallista en les descripcions però necessari per a entendre el desenvolupament de la trama.
carrasco ha facturat un debut amb traces de clàssic, que condensa l'essència de molta de la literatura de postguerra dins un món de ruïnes, camins i horrors.
5/10
la primera novel·la de la saga ripley on no entenc moltes de les decisions que pren tom al llarg de la trama. un recorregut a correcuita per diverses ciutats d'europa per allargar una trama que no donava molt més de si i un final que és més propi d'un sainet que de novel·la negra. l'aprovat se'l done per com escriu highsmith més que per altra cosa
3.5/5. com sempre m'ocorre amb michel, és quan travesse el primer filtre de la seua narrativa quan comence a gaudir de tot el que conta. i és que darrere de tota la sordidesa, l'ambició i la xenofòbia que pensem trobar en una lectura ràpida es troba la millor història d'amor que ha escrit el francés.
és complex fer un comentari d'aquest llibre després del que va suposar noruega en el seu moment, però també necessari. he trobat aquesta narració com una espècie de spin-off completament fora de lloc, on un estil tan barroc no m'ha ajudat per a res a connectar amb els dos moments de la història que narra. i és que malgrat la successió de traumes que acompanyen al protagonista m'ha sigut molt difícil arribar a empatitzar amb ell, sent molt més “humà” dins l'autoficció de sanchis que amb el nom de l'autor.
admetré davant de tots vosaltres que m'ha agradat més que la primera?, que per què?, doncs perquè he trobat un ripley tant encantador com coherent, on tots els dubtes que tenia en la primera part s'han dispersat per acabar de convertir-lo en una persona freda, despiadada i ambiciosa. ací ja té tot el que pot desitjar, i per això mateix, ens trobem amb un personatge que fa el mal pel mal. de cas no és una cosa deliciosa?
és clar que es tracta d'un tema important per a tindre en la conversa i novel·lar-lo dins el que sembla una autoficció és una decisió encertada, però fora de la força de la temàtica tractada em transmet un barroquisme narratiu i un romanticisme amb situacions i personatges que semblen més d'una fabula que d'una història.
no sé massa bé per on començar a comentar açò. chirbes és un escriptor tant particular com misteriós, així que aquesta lectura se sent com visualitzar de manera voyeur els moments més personals i desoladors d'una persona que no et coneix, però tu sí que desitges conéixer. però a banda del -obvi- morbo que pot tindre en un primer moment la lectura dels quaderns del de tavernes, ens trobem davant una persona amb una autocrítica bestial, incapaç de sentir-se satisfeta amb res del que ha pogut fer i enfrascada dins una tasca de depuració d'estil quasi monacal.
perquè sí, els escrits són els propis d'un idealista i minimalista. malgrat la seua expansivitat narrativa, chirbes funciona tan bé per culpa de tot el treball de neteja que hi ha darrere dels seus textos: de relectura, d'anàlisi i de depuració. em fascina les vegades que pot tornar a llibres de barthes, balzac, flaubert o born per a repassar tot el que pot haver deixat passat en una ràpida lectura, i tornant a meravellar-se pel que diuen els seus referents.
a més, moltes de les reflexions i temes que va donant a llum segons avancen els diaris semblen escrits durant els últims mesos de 2024 en vegada de fa vint anys, amb un pensament tant lúcid com crític.
dit tot açò, crec que deixaré un temps abans d'enfrascar-me en la segona part, necessite depurar i purgar el meu cos abans de tornar a tornar-me amb rafa.