serge

una novel·la on acabem sentint afecte, fins i tot tractant com un amic platònic a un dels protagonistes més fred, malvat i egòlatra que la literatura ha tingut el plaer de presentar-nos

xicotet assaig ple d'estima i romanticisme cap a la ràdio i el seu consum a través de la solitud, la societat i l'aprenentatge

una col·lecció de relats on sembla que highsmith és disfressa dels autors i autores que llegia en els moments de postadolescència (quan va escriure la recopilació), amb diversos estils, temàtiques i progressions narratives; però amb una mirada freda i meticulosa

entrar dins aquesta novel·la és com pujar de copilot a un cotxe de carreres. al principi sembla que tot serà més tranquil del que diuen, però a mesura que s'agafa velocitat, s'apropen les corbes més tancades i el conductor xafa l'accelerador sents tantes coses juntes que ni tan sols saps per on et venen

a força de llegir un conte cada nit l'he pogut acabar, però amb sinceritat pense que hi ha alguna cosa en kafka que no m'encaixa, que em sembla fred i no em fa connectar del tot amb ell.

hi ha una part de mi que no té massa clar com valorar aquesta novel·la. al final és un llibre prou extens que -des de 50 perspectives diferents- parla sobre la por a la mort dins la societat ultracapitalista on vivim. i això que està escrit a 1985. és caricaturesc, exagerat, erràtic, incomprensible, críptic i fora d'escala. però encara així funciona si estàs disposat a entrar dins seua.

una comèdia de situació tan ben lligada i amb un funcionament tan eficaç que pot ser portat a diferents llocs sense que perda la seua essència. l'única pega que li podria ficar és la resolució del tercer acte, que per voler lligar-ho tot acaba semblant un poc forçat

no tinc massa clar com definir el que m'ha traçat aquest llibre. de vegades m'ha generat repulsió, fàstic i incomoditat, però altres no he pogut més que avergonyir-me per compartir certes tendències que es mostren al llarg de la novel·la, i potser això és la intenció de houllebecq

de què parlem quan parlem d'amor? de sexe, de violència, de luxúria, d'alcoholisme, d'abús, de soledat, del futur, d'infància, de nostàlgia, de masclisme, de tendresa, de desencant i, sobretot, d'una cultura afortunadament perduda

la mirada de chirbes sempre és nostàlgica amb un passat de vegades idealitzat, però dins aquesta col·lecció d'articles rafael ens mostra que la bellesa també es pot trobar en el color d'un mur desconxat, en la mirada d'uns pescadors arreglant la xarxa per l'endemà o en un mercat ple d'espècies. perquè el mediterrani no és sols un lloc, és una manera de mirar cap al futur sense poder fugir del passat.

que baricco li done tanta importància a l'estil sense endinsar-se objectivament em recorda a la cançó amb el mateix nom de “El palacio de linares”

romper con todo esto es el abismo
quedarme como estoy más de la mismo

així d'indiferent m'he sentit després de llegir l'assaig

com un cluedo mal plantejat

hi ha moments que és com estar veient una pel·lícula al doble de velocitat, mentre que altres vegades no saps massa bé el motiu de tanta calma, però sense dubte cada capítol és com un tall que no acaba de cicatritzar

trias ens exposa que darrere de la cortina és de vegades on es troba l'essència de tota obra artística, amb magnífiques referències pictòriques, literàries, cinematogràfiques i musicals, però que hem de descobrir si tenim prou valor per a pegar una ullada al que amaga el sinistre

un llibre on el contingut és molt més important que el continent, malgrat l'enorme vall que és tota la història d'emma i son pare

un llibre on l'estètic prima sobre el contingut -quina manera més particular de narrar-, però que m'ha omplit de tendresa a la vegada que d'una amargor molt particular

de vegades vols abraçar-la, però en altres moments estrangular-la

un dolç relat on la literatura funciona com catalitzador en la formació de la personalitat al final de l'adolescència, amb l'habitual capacitat de nothomb per mantindre'ns enganxats (a mi m'ha durat una vesprada)

un llibre amb la problemàtica de voler englobar més coses del que realment pot, amb un byrne que només brilla quan explica les seues experiències i es deixa d'un “la música per a dummies”

entretingut assaig on el més interessant acaba sent la corporalitat del descans i la defensa de la improductivitat (crec que seria un 3,5)

la falda d'un volcà com a llar de dues xiquetes que estan perdent la innocència dins unes canàries tant obscenes com màgiques, amb referències a moltes coses que jo també he viscut durant la meua infància malgrat tindre un tros molt gran d'aigua pel mig, i un llenguatge que és el verdader motor de la novel·la

fins i tot els col·laboracionistes poden tindre un lloc a la horny jail

És perversa la manera de Bolaño de contar la carnalitat, la rebaldia i l'enamorament postadolescent com solució o remei per omplir una buidor tan opaca.

obviament no el puc valorar

Puc dir sense ruboritzar-me que és el llibre que més m'ha costat llegir-me de tot l'any, però no per desinterés o avorriment, sinó perquè de vegades cadascun dels paràgrafs de la novel·la anava tan carregat de verí que patia per la meua salut. Un Chirbes unflat de barroc explorant la ressaca més gran de l'estat Espanyol, tractant-se del doppelgänger de “Crematorio” aparegut dins la red room de Twin Peaks.