
Un text que sembla més un entreteniment per part de l'autor que una novel·la completa. Utilitza diferents personatges que apareixen i desapareixen dins un castell francés on suposadament també va ocórrer la trama d'un llibre del segle XVIII, trobant-nos una atmosfera on el desig sembla impregnar a tots els protagonistes per aplegar a unes escenes finals catàrtiques. Entre el 3 i el 4.
Feia temps que no llegia un text que em provocara tantes contradiccions. Partint d'un esdeveniment traumàtic, relata una eixida endavant utilitzant nombroses anècdotes amb un punt de vista de vegades desesperançador i altres una mica cínic, però envoltat dins un estil meravellós i una frescor enlluernadora. Potser aquesta última hi ha vegades que no juga a favor seu, i la balança de valorar el llibre va canviant de costat capítol darrere de capítol, però finalment es decanta en la bona direcció.
És impossible no morir de tendresa davant aquest text que transita entre assaig i col·lecció de relats ultra personals. La manera de descriure el primer any de vida del seu fill i el canvi de format dins la segona part, quan Silvestre aprén a parlar, ens mostra un Zambra intens tant paternalment com amb la relació que manté amb son pare. Tot dins el llenguatge tan dolç i càlid del xilé, que ens sembla més un amic que un escriptor de l'altra banda de l'oceà.
Deia Alex Turner això de “Don't believe the hype”, que és exactament el que m'ha passat amb aquest xicotet assaig. Està ben redactat i és clar en les intencions que planteja en un principi, però no dona cap resposta a les nombroses preguntes que els lectors ens anem fent durant la lectura. A més, tractar de simplificar el problema del turisme al Mediterrani extrapolant-lo únicament al sistema laboral turbocapilista d'un hotel de luxe em sembla un pèl superficial dins les suposades intencions del text.
Una novel·la curta on es poden trobar tots els tics del bo de Michel: L'angoixa dins un adult occidental, la sexualització de tot el que es troba al seu voltant, o el narcisisme dels personatges. Però no per això deixa de ser interessant com aproximació a alguns dels temes i tòpics que poc després tractarà a “La possibilitat d'una illa”.
Sense cap dubte es tracta d'una novel·la on veiem com l'odi és un dels motors vitals més forts, encara sentint-ho més en tractar-se de les protagonistes. Una història de com, malgrat que la casa sembla que és l'encantada, són les habitants d'aquesta quines s'alimenten d'aquestes ombres i aprenen a conviure amb elles per treure profit. Fascinat amb desenvolupament i com una desaparició és l'excusa per contar-nos tot el corc que amaga aquesta família.
Una lectura entretinguda, afilada i lynchiana, on són molt més importants els personatges i les seues relacions que els fets que tracta d'explicar. Potser no soc del tot objectiu en relatar una història tan inspirada en Twin Peaks -la meua sèrie preferida- dins un escenari que recórrec dues vegades cada dia com és la Devesa del Saler, però Esther García Llovet ha aconseguit que no em volguera desenganxar del llibre durant el temps que he estat llegint-lo
Una narració profundament traïdora que juga amb la fina línia entre la fantasia i la veritat dins una època victoriana que sembla més heroica que real. La presència de tants narradors i el no saber el que passa realment ajuda a establir diferents relacions entre el lector i els personatges, i això, per a mi, és el gran punt a favor de la novel·la. Ah, i es menja la pel·lícula amb creïlles
Hi ha vegades que pense en Chirbes com l'escriptor més desolador de tota la seua generació: és capaç de situar la seua novel·la dins una ciutat imaginària del Marroc sense que aquesta semble exòtica o màgica, sinó grisa i angoixant; parlar d'uns personatges que realment no saben què fan on estan i quin és el seu propòsit en la seua vida; i parlar de l'amor i la sexualitat com si es tractara d'un poltergeist que només fa que trencar coses -que normalment ja estan trencades-.
He dubtat molt si donar-li 4 estreles o 5, ja que crec que encara estic pegant-li voltes a molts dels temes que el llibre voreja sense furgar massa, com si Karenin estiguera dins el meu cap rebuscant el panet que rep cada dia.
És intensa, visceral, exhibicionista i sobretot trista, però clar, com no ha de ser-ho? Tots podem haver sigut Tomàs, Teresa, Sabina o Franz en diferents moments de la nostra vida.
A més, l'ambientació d'una novel·la tan íntima dins un moment tan col·lectiu genera una gamma de grisos quasi infinita dels quals volem fugir sense ser capaços de fer-ho.
Crec que serien 4,5.