serge

Primer llibre de Bolaño que m'he atrevit a llegir. Malgrat que en un principi em resultava confusa la narració, a poc a poc he anat comprenent que molt del que el narrador ens mostra són imaginacions o metàfores del protagonista que no s'atreveix a deixar eixir. Perquè ací Bolaño critica tot el segle XX a Xile sense que quasi ens adonem, i això té molt de valor.

Sense cap dubte un llibre que va de més a menys, on comencem amb les múltiples possibilitats d'una protagonista perduda dins un nou univers per acabar entrant en un cul-de-sac ple de contradiccions i decisions absurdes. Is this la nova literatura estatal? Doncs per agafar-la amb pinces.

Un relat amb regust kafkià on Saramago ens mostra alguns dels seus tics narratius dins una història interessant però llarga, on la redundància és tan present que acaba esgotant de tant en tant.

Un crònica massa crònica. Moltes vegades voler apartar-se tant de tot fa que algunes de les històries semblen telenovel·les, i, des del meu punt de vista, és un punt de partida a una anàlisi molt més interessant del que finalment és

Novel·la curta però intensa, que ens mostra el dia a dia d'una dona que pertany a la burgesia intel·lectual barcelonina amb dos fills i un amant, però obsessionada amb la mort d'una amiga de la infància fins a afectar a totes les seues relacions personals. Ben redactat i senzill de llegir, però al mateix temps poc incisiu i perdurable.

Sabeu el meme de “Voy a educar a mi hijos para que se coman a los tuyos, puto pijo” ?(https://pbs.twimg.com/media/F22agHjXcAArLnM.jpg:large) doncs aquesta és la conclusió a la qual he aplegat després de llegir-lo. Tots els tics de persona encantada de conéixer-se a si mateix, i a més, madridista.

Com a resum, vos deixe una fantàstica cita que podreu trobar al llibre: “El cruce de tus piernas morenas era un cambio de juego de Xabi Alonso”

Quatre relats dels moments immediatament posteriors a la guerra civil on els vençuts intenten sobreviure en diferents situacions a les restes de la guerra, tot amb un halo melancòlic gràcies a una narració molt efectista i personal en cadascuna de les diferents històries. A més, que cada relat és millor que l'anterior amb una última peça desoladora.

Més dur que el pa de fa dos dies. Mostra la desigualtat social de l'Espanya del moment, el menyspreu dels privilegiats (magnífic que siguen anomenats “señoritos”) cap als seus treballadors, i com els instints humans, de vegades, no entenen de classe. Azarias heroi nacional

Decebut amb la narració que fa Jarvis de la seua infància i primers anys de joventut. Malgrat ser un dels meus lletristes preferits, m'ha donat la sensació que utilitzar objectes d'un traster com a excusa per a arrancar la història de la seua vida era atractiu només al principi, mentre que després es convertia en una parrafada sobre filies i fòbies d'una societat anglesa que queda molt llunyana.

Laberíntic i amb necessitat de paciència per llegir-lo, el relat estira la premissa del descobriment d'un duplicat per part d'un professor d'història que pateix de depressió. Mentre planeja com encarar l'encontre amb el seu doble, a poc a poc anem entenent la personalitat d'aquest protagonista. Però sense cap dubte la novel·la es posa molt més interessant una vegada els dos doppelgängers comencen a interactuar entre ells.

L'inici de la guerra civil des de la perspectiva d'un retor amb remordiments i contradiccions, que rememora la vida del finat que va educar i trair mentre espera l'inici de la missa de Rèquiem en el seu honor. El que més interessant em sembla és el punt de vista elegit, que s'allunya del relat típic d'aquest esdeveniment històric i engalona la tristor des del bàndol vencedor.

Veloç i trapatroles. Buscar tot el que hi ha darrere del silenci sembla molt bé, però és una llàstima que l'únic que alce la veu dins la novel·la siguen les infidelitats.

Aquest llibre és com el Dolcet per al cafè que té un puntet amarg i anisat. Fas un poc de carassa però que bé senta.

Innegablement ben escrit, amb una vocació massa polemista i una conclusió amb cert aroma a esmegma

Un llibre al qual m'ha costat entrar, amb una narrativa prou difusa i repetició de diverses anècdotes de la comtessa que minorava el ritme de la trama. En canvi, m'ha semblat molt encertada la contraposició amb Gilles de Rais en diversos capítols, comparant el sadisme i mostrant un poc el procés psíquic i judicial d'aquestes 2 ments macabres dins la noblesa Europea.

Una descripció molt encertada del que significa l'amor, però no sols romàntic (que és el núvol que va creixent dins la novel·la i acaba soltant de colp la pluja a l'últim capítol), sinó per una dedicació dins la professió del protagonista que no es pot entendre fora d'un sentiment extremadament motor. I amb aquesta excusa, mostra la situació de postguerra dins la noblesa britànica amb molt de detall, i mitjançant l'arribada d'un nou “amo” d'origen nord-americà a Darlington Hall, els canvis de la societat a mitjans del segle XX

Extremadament violent pel lector, et deixa amb la imatge dels ulls tristos de la protagonista mirant directament al teu cor

Prou més interessant del que recorde que em va semblar la peli, amb un ambient tan trist com opressor, i una narració prou apropiada. Com a element negatiu diria que li costa prou arrancar, però una vegada ho fa no pots deixar de pensar en les germanes Lisbon

Més tangible i contemporani que “Un verdor terrible”, Labatut ha fet una continuació d'aquest últim incidint en algunes de les grans pors de la humanitat al llarg del Segle XX fins l'actualitat.

Pessimista en el desenvolupament d'algunes de les vides dels personatges, sembla que fins i tot la ciència no sap massa bé que esperar dels seus avanços, i que tota l'època heroica d'inicis del segle XX sembla un somni comparat al temerós futur que planteja. Per cert, molt interessant que el fantasma que sobrevola tota la narració siga Alan Turing

El Chirbes més fluix que he llegit fins ara, amb certa tendència per demostrar que pot ser el millor narrador de la tristor. Molt de rancor dins una peça on els pecats de la transició i els ideals són el motor de la història. Perquè ningú és perfecte

Primer aproximació que faig a Carrére amb la sensació que la novel·la (malgrat ser curta i fàcil de llegir d'una) podria haver durat la mitat, i jugar amb la desfragmentació del protagonista d'una forma més sucosa. Sembla un exercici de fer-se pasar per Kafka, però descafeïnat.

Fàcilment el millor llibre sobre música que he llegit. Immersiu fins i tot quan els grups no et criden l'atenció musicalment, amb 13 exemples clars d'idees clares i aposta DIY. Potser en alguns casos les filies i fòbies de l'autor queden molt al descobert, però és indubtable que amb les diferents personalitats que apareixen hi hagen certs “bàndols” dins del desenvolupament d'una escena que ho va canviar tot.

Contradictori i apassionat. Malgrat que m'ha semblat el llibre més fluix de Mariana Enríquez, és el que més ràpid he devorat, semblant-me en certs passatges un esborrany de “Nuestra parte de la noche”, i on les relacions masculines, amb els seus límits i addiccions, porten el fil narratiu de la novel·la. Llàstima que la part gòtica-sobrenatural quede en un segon pla quan podria haver sigut el verdader leitmotiv del llibre

Una entretinguda novel·la que ens tracta de demostrar que moltes vegades els fantasmes i les nostres pors no són més que reflexos de nosaltres mateix, el nostre passat i del que tractem de fugir

L'altra cara de la moneda de “La buena letra”, sembla un primer esborrany del posterior “Crematorio”. Amb un protagonista que ens relata les seues misèries però amb la sensació de no penedir-se de cap dels errors que hi ha comes al llarg de la seua vida. Trista com tot el que he llegit de Chirbes, però amb un punt de karma venjatiu que acaba tragient un somriure en algun moment.